28
d'agost
de
2023, 13:56
Actualitzat:
14:03h
"Què us penseu, que som a Matadepera?". Aquesta va ser la resposta que ens va donar un tècnic a un grup de ciutadans que li demanàvem una millora a certes deficiències que patia la població. D’això fa alguna dècada i no concretarem la data per no jugar a endevinar qui la va dir, ni tampoc és important la seva identitat, podia ser conseqüència d’una mala jugada del subconscient. La resposta, com a tal, sí que tenia molta lletra menuda i suggeria certs prejudicis, possiblement més en la ment dels que l’escoltàvem que en la de qui ho deia.
El més segur és que el personatge, encara que visqués a Rubí, desconeixia que, anys enrere, la vila era un referent cultural i associatiu del Vallès, que tenia una identitat important a la comarca. Desconeixia que existien més associacions culturals per nombre d’habitants que qualsevol altra població dels voltants. El Centre Democràtic, el Casal Popular, la Cambra, la Cooperativa, n’eren uns bons exemples. Els infants de Sant Cugat venien a les Escoles Ribas i molts barcelonins hi tenien les seves segones residencies, torres modernistes que reflectien el millor nivell arquitectònic del moment. Olga Xirinacs en el seu llibre autobiogràfic El rec, descriu com Rubí, a l’estiu, s’omplia d'estiuejants que venien a gaudir de la quantitat de fonts i indrets ombrívols dels seus voltants. Ella mateixa n’era una. En aquell moment, Matadepera no sortia ni als mapes. Xirinacs també explica que a partir de la rierada de 1962 va deixar de venir. En la frase del tècnic, també s’hi traspuava que érem una població de tercera i que les millores que li calien havien de ser d'acord amb la categoria (no fos cas que no sabéssim apreciar-ho). Deixava entreveure que econòmicament tampoc teníem prou possibilitats per infraestructures i equipaments massa importants, complint la llei de mínims ja era prou. Per què demanar més? Semblava que aquell tècnic sí que es volia implicar, però no es donava "l’escenari" per fer projectes que sortissin de la mediocritat. Tampoc tenia uns manaires que li exigien altra cosa, no l’haguessin deixat fer segons què, el curtterminisme de quatre anys ja era vigent. Tot plegat justificava la fàcil comparació amb altres poblacions.
Sempre es diu que una frase dita en un mal moment no s’ha de tenir en compte, però si que dona a entendre pensaments que estan ocults en el subconscient i que, amb objectivitat i sense fer mala sang, cal analitzar. Si estan al subconscient, no són inventats acríticament, cal abordar-los: ni som (o no volem ser) de tercera ni renunciem a tenir la ciutat ideal.
Per què recordar ara, al 2023, aquella expressió? Perquè es va produir en el marc de discussió d’un de tants intents de redactar un POUM (pla d’ordenació urbanística municipal) i avui tornem a tenir la bona noticia de que es comencen els treballs de redacció d’un de nou i cal fer memòria del per què de tants fracassos.
Les estadístiques diuen que els POUMs que s’han aprovat i executat amb èxit han estat els que des d’un inici han gaudit d’un consens total. En aquests, des d’un principi tothom ha aportat la seva manera de veure el futur de la seva ciutat sense complexos, i, oh sorpresa! s’han posat d’acord i han arribat a tenir el seu POUM, que sense voler ser el millor (tampoc s’hi ha de renunciar) ha estat participat i debatut per tothom. Al fer-lo partícip s’ha enriquit en contingut i, el que es més important, en identitat. L’experiència ens ha d’ensenyar: a Rubí, hi ha hagut varis intents de tirar endavant nous planejaments, però la poca sensibilitat per cercar consensos per part de tots (govern i oposició) sempre ha fet que fracassessin. Cada fracàs ha tingut motius diferents, des del contingut del pla, fins als vaivens partidistes que l’han provocat per guanyar cadires. Però en definitiva, la causa principal ha estat el poc compromís de consens des d’un inici, i recalquem des d’un inici, d’uns i altres.
S’obre l’oportunitat de que els rubinencs aportin els seu somnis per la seva ciutat ideal de futur, sense comparar-nos amb d’altres més riques o més pobres. No hem de renunciar a res, si els objectius són potents i bons, es trobaran els mitjans per aconseguir-los. No ens coartem d’un inici, ja es debatrà. S’han de contrastar idees, cal que els debats hi siguin, aquí els representants polítics hi tenen molt a dir (i a fer) i els tècnics són els executors de l’ideari. Si es redacta un pla per Rubí, des de Rubí, amb tot el que significa, tindrem el millor.
El més segur és que el personatge, encara que visqués a Rubí, desconeixia que, anys enrere, la vila era un referent cultural i associatiu del Vallès, que tenia una identitat important a la comarca. Desconeixia que existien més associacions culturals per nombre d’habitants que qualsevol altra població dels voltants. El Centre Democràtic, el Casal Popular, la Cambra, la Cooperativa, n’eren uns bons exemples. Els infants de Sant Cugat venien a les Escoles Ribas i molts barcelonins hi tenien les seves segones residencies, torres modernistes que reflectien el millor nivell arquitectònic del moment. Olga Xirinacs en el seu llibre autobiogràfic El rec, descriu com Rubí, a l’estiu, s’omplia d'estiuejants que venien a gaudir de la quantitat de fonts i indrets ombrívols dels seus voltants. Ella mateixa n’era una. En aquell moment, Matadepera no sortia ni als mapes. Xirinacs també explica que a partir de la rierada de 1962 va deixar de venir.
Sempre es diu que una frase dita en un mal moment no s’ha de tenir en compte, però si que dona a entendre pensaments que estan ocults en el subconscient i que, amb objectivitat i sense fer mala sang, cal analitzar. Si estan al subconscient, no són inventats acríticament, cal abordar-los: ni som (o no volem ser) de tercera ni renunciem a tenir la ciutat ideal.
Per què recordar ara, al 2023, aquella expressió? Perquè es va produir en el marc de discussió d’un de tants intents de redactar un POUM (pla d’ordenació urbanística municipal) i avui tornem a tenir la bona noticia de que es comencen els treballs de redacció d’un de nou i cal fer memòria del per què de tants fracassos.
Les estadístiques diuen que els POUMs que s’han aprovat i executat amb èxit han estat els que des d’un inici han gaudit d’un consens total. En aquests, des d’un principi tothom ha aportat la seva manera de veure el futur de la seva ciutat sense complexos, i, oh sorpresa! s’han posat d’acord i han arribat a tenir el seu POUM, que sense voler ser el millor (tampoc s’hi ha de renunciar) ha estat participat i debatut per tothom. Al fer-lo partícip s’ha enriquit en contingut i, el que es més important, en identitat.
S’obre l’oportunitat de que els rubinencs aportin els seu somnis per la seva ciutat ideal de futur, sense comparar-nos amb d’altres més riques o més pobres. No hem de renunciar a res, si els objectius són potents i bons, es trobaran els mitjans per aconseguir-los. No ens coartem d’un inici, ja es debatrà. S’han de contrastar idees, cal que els debats hi siguin, aquí els representants polítics hi tenen molt a dir (i a fer) i els tècnics són els executors de l’ideari. Si es redacta un pla per Rubí, des de Rubí, amb tot el que significa, tindrem el millor.