06
de març
de
2023, 11:10
Actualitzat:
13:45h
Que el President de la Generalitat vingui a Rubí a visitar 24 pisos en construcció per un futur lloguer és tot un esdeveniment, suposo gràcies a les bones maneres del rubinenc que és secretari general de Territori. És sorprenent que per 24 pisos hagi deixat el Palau per venir fins al 25 de Setembre. Segons sembla, ha aprofitat l'avinentesa per anunciar l'impuls per incorporar 10.000 habitatges al parc de lloguer social de Catalunya. Aquí ja m'han començat a grinyolar les costures. M'ha recordat massa la mateixa tècnica a la qual estem acostumats a la nostra vila: anunciar, prometre i qui dia passa any empeny. Esperem que la Generalitat sigui més seriosa i això "d'impulsar" es converteixi en realitat.
Parlar de l'habitatge dona per llibres sencers i aquesta visita obliga a dir alguna cosa. Potser em faig pesat recordant el que vaig escriure en articles anteriors al diari El Punt, però no me'n puc estar. D'això ja fa anys, però poc ha canviat. Al nostre país estem regits per unes lleis d'estat molt poc evolucionades i en mans dels que van convertir el que havia de ser un dret (l'habitatge) en un producte sotmès a les lleis del mercat especulatiu més agressiu. Convé recórrer a la història per entendre certes coses.
Resulta que aquí, anys ha, molta gent també vivia de lloguer, tanta com a la resta d'Europa, però això no agradava gaire als promotors que havien de cuidar els seus edificis i els guanys se'ls n'anaven en manteniment. Van pressionar per tal de fer alguna llei que, de forma encoberta, els eximís d'aquesta obligació i d'aquí ve la Llei de Propietat horitzontal (21 de juliol de 1960), que permetia dividir cada bloc en unitats (pisos) per poder-los vendre per separat en comptes de llogar, així s'estalviaven el futur manteniment i, alhora, obtenien beneficis a curt termini.
Després, per arrodonir-ho, el 24 de juliol de 1963 es van inventar la Llei de Protecció Oficial, per la qual l'estat subvencionava als promotors privats per tal que construïssin habitatges de baix cost per vendre als més necessitats, que n'eren molts. El negoci era rodó: tenien un límit en el preu de venda que l'administració els compensava, alhora que els ajudava a trobar els terrenys per fer-ho. No els calia ni equip de vendes. Ve de llavors que el nostre país adquirís la cultura de ser propietari i es convertís en un dels més alts d'Europa en habitatges de propietat (hipotecada) i en un dels més baixos en habitatge de lloguer. Avui la Llei de Protecció Oficial encara existeix, ha evolucionat i amb el govern "progressista" està redactada per promoure el lloguer, però tot i que els ciutadans sí que s'hi apunten, els promotors no perquè deixa de ser negoci. Tornem a la casella de sortida.
A la transició el traspàs de competències a l'Estatut tampoc va resoldre gaire pel que fa a habitatge. Va ser com una pantomima (ho vaig dir el 2015, el 2019 i ho continuo dient). L'Estat sempre ha mantingut el poder en el règim del sòl i el seu valor, alhora que de transferències econòmiques a Catalunya per l'habitatge, ni cinc. Avui s'han de destinar pressupostos extraordinaris (romanents) per actuar en un sector totalment dominat i acotat per les seves lleis que, tot i haver evolucionat, no han aconseguit cap inflexió potent en la tendència cap a l'accessibilitat universal. Les fórmules que planteja la Generalitat, la masoveria, la cessió d'ús, el dret de superfície són bones, però en cap moment es trenca la regla de joc predominant -ja que els obliguen, s'hi conformen i s'hi adapten-, potser cal començar a desmarcar-nos. Que cadascú ho entengui com vulgui.
Ha anunciat que cediran terrenys propietat de l'Incasol (empresa de la Generalitat) a empreses privades per tal que, per mitjà d'acords compensatoris, aquestes hi construeixin. No entusiasma massa dependre de la iniciativa dels privats, tret que aquestes siguin de caràcter sense ànim de lucre (com per exemple cooperatives), si no ja es veu venir que les compensacions seran en detriment de l'interès públic, amb el risc que apareguin Ferrovials de torn. A Rubí encara és més pelut perquè els terrenys, que posseeix l'Incasol per cedir, estan precisament en l'entorn de Sant Genís, punt de molta sensibilitat a l'hora de promoure-hi nous creixements, tal com va expressar tota la classe política local (govern i oposició) el 2020 quan van desestimar el POUM redactat en aquell moment.
Parlar de l'habitatge dona per llibres sencers i aquesta visita obliga a dir alguna cosa. Potser em faig pesat recordant el que vaig escriure en articles anteriors al diari El Punt, però no me'n puc estar. D'això ja fa anys, però poc ha canviat. Al nostre país estem regits per unes lleis d'estat molt poc evolucionades i en mans dels que van convertir el que havia de ser un dret (l'habitatge) en un producte sotmès a les lleis del mercat especulatiu més agressiu. Convé recórrer a la història per entendre certes coses.
Resulta que aquí, anys ha, molta gent també vivia de lloguer, tanta com a la resta d'Europa, però això no agradava gaire als promotors que havien de cuidar els seus edificis i els guanys se'ls n'anaven en manteniment. Van pressionar per tal de fer alguna llei que, de forma encoberta, els eximís d'aquesta obligació i d'aquí ve la Llei de Propietat horitzontal (21 de juliol de 1960), que permetia dividir cada bloc en unitats (pisos) per poder-los vendre per separat en comptes de llogar, així s'estalviaven el futur manteniment i, alhora, obtenien beneficis a curt termini.
Després, per arrodonir-ho, el 24 de juliol de 1963 es van inventar la Llei de Protecció Oficial, per la qual l'estat subvencionava als promotors privats per tal que construïssin habitatges de baix cost per vendre als més necessitats, que n'eren molts. El negoci era rodó: tenien un límit en el preu de venda que l'administració els compensava, alhora que els ajudava a trobar els terrenys per fer-ho. No els calia ni equip de vendes. Ve de llavors que el nostre país adquirís la cultura de ser propietari i es convertís en un dels més alts d'Europa en habitatges de propietat (hipotecada) i en un dels més baixos en habitatge de lloguer. Avui la Llei de Protecció Oficial encara existeix, ha evolucionat i amb el govern "progressista" està redactada per promoure el lloguer, però tot i que els ciutadans sí que s'hi apunten, els promotors no perquè deixa de ser negoci. Tornem a la casella de sortida.
A la transició el traspàs de competències a l'Estatut tampoc va resoldre gaire pel que fa a habitatge. Va ser com una pantomima (ho vaig dir el 2015, el 2019 i ho continuo dient). L'Estat sempre ha mantingut el poder en el règim del sòl i el seu valor, alhora que de transferències econòmiques a Catalunya per l'habitatge, ni cinc. Avui s'han de destinar pressupostos extraordinaris (romanents) per actuar en un sector totalment dominat i acotat per les seves lleis que, tot i haver evolucionat, no han aconseguit cap inflexió potent en la tendència cap a l'accessibilitat universal. Les fórmules que planteja la Generalitat, la masoveria, la cessió d'ús, el dret de superfície són bones, però en cap moment es trenca la regla de joc predominant -ja que els obliguen, s'hi conformen i s'hi adapten-, potser cal començar a desmarcar-nos. Que cadascú ho entengui com vulgui.
Ha anunciat que cediran terrenys propietat de l'Incasol (empresa de la Generalitat) a empreses privades per tal que, per mitjà d'acords compensatoris, aquestes hi construeixin. No entusiasma massa dependre de la iniciativa dels privats, tret que aquestes siguin de caràcter sense ànim de lucre (com per exemple cooperatives), si no ja es veu venir que les compensacions seran en detriment de l'interès públic, amb el risc que apareguin Ferrovials de torn. A Rubí encara és més pelut perquè els terrenys, que posseeix l'Incasol per cedir, estan precisament en l'entorn de Sant Genís, punt de molta sensibilitat a l'hora de promoure-hi nous creixements, tal com va expressar tota la classe política local (govern i oposició) el 2020 quan van desestimar el POUM redactat en aquell moment.