Qui no ha vist mai a l'operari d’una companyia de serveis (telefonia, llum, electricitat…) discutir amb l’amo d’una finca perquè l’un té l’ordre d’un superior de posar cables en aquella façana mentre l’altre li diu que per allà, que és casa seva, no els hi deixarà posar?

El resultat tothom el sap: després de discutir, i de poc no arribar a les mans, fins i tot amb presència policial, el propietari haurà de cedir i el cablejat passarà per la paret principal que dona al carrer, deixant-la feta un nyap, tant si l’operari el penja amb traça com si no. No hi ha cablejat vist que llueixi gens ni mica. Per postres, s’hi sumaran les caixes, els fardells bonyeguts i torçats dels corresponents “empalmaments”. L’escena és del tot absurda, ni l’operari ni l’amo de la finca en tenen cap culpa de la situació i,  de segur, els provocarà una dosi extra d’estrès més enllà del que tenen habitualment.

I doncs, per què es produeix aquesta situació, insòlita a altres països?

Com sempre, remuntar-se a la història podria donar pistes de com es va iniciar aquest desgavell, però com que ja resulta pesat dir que tot va començar amb la dictadura - cosa ben certa - resumim-ho en poques paraules: totes les normes i lleis que tracten el tema diuen que les façanes s’han de cedir. D’això els experts en diuen servituds, per tal que aquestes corporacions facin el que els hi roti, com en l’article vint-i-sis que cantava la Trinca.

És clar que en la redacció d’aquestes lleis no ho diuen amb tanta claredat, parlen del fet que les servituds són necessàries amb una excusa molt recurrent, la utilitat pública, i amaguen descaradament que ni utilitat, ni pública, sinó menys cost i més benefici directe per les empreses de torn. Les que tenen en els seus consells de direcció expolítics de tots colors que els hi aplanen el camí per tal que aquestes lleis continuïn així. Només cal recordar, a tall d’exemple, la darrera modificació d’una d’aquestes lleis el juny d’enguany - Llei General de Telecomunicacions - on no es feia cap referència a amagar les conduccions dels seus serveis i oh, gran avançament!, permetia que diferents companyies compartissin instal·lació.

L’extrem d’aquestes lleis es detecta en molts edificis, protegits patrimonialment, farcits per totes bandes d’aquestes noses visuals. És habitual tenir una cura extrema en la restauració d’una façana per, després, aguantades amb tres o quatre filferros, veure-hi unes  conduccions generalment negres o grises ben mal alineades que es fiquen dins d’unes caixes encara més deformades i que presenten un aspecte de contrast indefinible respecte al seu suport. 

Algú pensarà que des d’un ajuntament es pot fer una norma o reglament que ho prohibeixi i llestos. Doncs va ben equivocat: les lleis de caràcter estatal tenen prioritat jeràrquica sobre qualsevol norma de caràcter local o autonòmic.

Amb una mica de voluntat i imaginació les administracions locals sí que poden suggerir alguns remeis d’estar per casa, uns més com un pegat i d’altres més valents: redactar ordenances que regulin el pas dels cables vistos amb sistemes d’ocultació, preveure en el planejament i en els projectes d’urbanització galeries soterrades, cobrar una bona taxa per l’ús de l’àmbit públic, provocant que surti més a compte soterrar i, el que seria més important, que els partits locals que tenen representació a Madrid - ja compto que això de l’autonomia sense competències en aquest aspecte va per llarg - forcin canvis de llei per tal que els oligopolis comencin a desaparèixer i  els valors d’un  paisatge urbà amb les façanes netes d’enrenous també siguin declarats d’utilitat pública.
 
Més endavant tocarà parlar de per què les obres de les instal·lacions soterrades no van coordinades i les companyies de sempre obren els carrers l’una darrera l’altre sense posar-se d’acord. Us imagineu per què. S’assemblarà molt al que hem dit.