La ciutat feliç

Si parlem d’una ciutat feliç, cadascú la veurà de manera diferent, segons el seu concepte de felicitat. Hi haurà qui s’imagina els edificis fent-se un tip de riure o als seus habitants ballant desenfrenadament i a tota hora. No és aquesta la conclusió que es treu de la lectura del llibre de l’urbanista canadenc Charles Montgomery: Happy City: Tranforming Our Lives Throurgh Urban Design (publicat i traduït en castellà) on explica com són les ciutats felices del segle XXI. Ens recorda que els grecs en van fer motiu de grans dissertacions. Com arribar a un estat d’eudaimonia (semblant a la felicitat en grec) va ser una de les seves obsessions. Per això les ciutats (polis) havien de disposar de tot el que calia perquè el benestar dels seus habitants, i de forma col·lectiva, estigués totalment assolit.

Era un concepte que al llarg dels segles ha variat en més i en menys. Massa vegades en menys. Molt sovint les ciutats s’han dissenyat per mostrar la glòria dels seus governants o confonent el benestar dels individus amb el benestar col·lectiu  (que molts puguin anar en cotxe té un caràcter individual, no col·lectiu). Els grecs consideraven que la ciutat no sols havia de cobrir les necessitats ordinàries, també ho havia de fer amb les de caràcter menys material, la cultura, la política, la història, els costums. Alhora remarcaven que només es podia aconseguir l‘eudaimonia  si es participava de la vida pública.  

El llibre aporta estudis de diferents ciutats i col·lectius i de com entenen que s’ha de dissenyar la ciutat per acostar els seus habitants a la felicitat. Hi ha uns paràmetres que es repeteixen: la distància al lloc de treball (com menys, millor), la relació directa amb la natura, la màxima proximitat als serveis quotidians (escola, comerç, salut, biblioteca, cinema...), la mobilitat segura per mitjans saludables (a peu, en bicicleta), i la suficiència i comoditat del transport públic. S’ha de destacar que apareixen dos conceptes gens novells i que els grecs ja consideraven, l’esperit de comunitat i la qualitat de les relacions interpersonals. Resulta que la gent que se sent partícip d’una comunitat és més feliç que la que fa una vida en soledat encara que visqui en una gran ciutat.
 

El disseny d’una ciutat pot fer que els paràmetres apuntats es compleixin? Per descomptat que sí. Tant els materials, com els socials o públics. Els primers són els més senzills de resoldre, és una qüestió de tècnica i matemàtiques. Posar biblioteques, zones d’esbarjo, bons jardins, escoles, comerç de proximitat i carrers de vianants sense perill a cada barri, és ben fàcil. No fer-ho, és no saber-ne. Els segons tampoc requereixen gran esforç, podríem dir que són conseqüència d’haver fet bé els primers. Si podem parlar amb els amics mentre passegem pel carrer, si disposem d’un lloc de reunió per debatre amb els veïns, ja ho aconseguim. Resulta que les ciutats on el nivell de felicitat és més alt no són les més riques i, paradoxalment, sí que són les més segures. La necessitat de més comunitat i de més col·lectivitat, el que perseguien els grecs, és ben vigent.