L’Ajuntament ha decidit construir unes pistes poliesportives a Cova Solera, en un espai a tocar de la Riera parcialment en zona inundable. Que tècnicament sigui possible construir-hi no vol dir que tècnicament es recomani construir-hi. I aquest cas n’és un bon exemple.
Un grup de tècnics de la ciutat portem mesos estudiant i analitzant l’entorn de la riera i entenem que aquest projecte és just el contrari del què la ciutat necessita. El futur d’aquest espai hauria de ser recuperar-lo com espai protegit natural. Els avals d’aquest posicionament són múltiples: el recolzament de més de 30 tècnics i tècniques (arquitectes, geògrafs, biòlegs, enginyers, etc.) de la ciutat, l’èxit de les experiències de naturalització de gran part de les ciutats del nostre entorn (Granollers, Terrassa, Sabadell, les Franqueses, etc.), així com la pràctica totalitat de documentació tècnica publicada i les conferències realitzades per la Diputació de Barcelona, l’Estat o la Generalitat. De fet, el mateix Ministeri de Medi Ambient determina que, en allò referent a les inundacions i en allò referent a la conservació d’hàbitats d’espècies, la principal estratègia per a la gestió del risc d’inundació en el segle XXI és la recuperació, allà on sigui possible, d’espais en marges de rius, millorant l’estat ecològic i disminuint el risc d'inundació.
Quan des dels mitjans locals se li ha plantejat a l’equip de govern que si ha tingut en compte els nostres neguits i propostes, aquest ha justificat la ubicació de la nova instal·lació al·legant que és una bona ubicació per a un equipament esportiu. I prou. Des dels socis de govern han afegit que "és compatible tenir cura de l'entorn de la riera amb altres tipus d'equipaments que estan qualificats com a tal".
La trista realitat és que no hi ha cap document tècnic que conclogui que és una bona ubicació per a un equipament esportiu. O com a mínim cap document tècnic públic. Cap. I el que si està documentat àmpliament és que l’entorn de la riera és clarament l’espai natural més important de la nostra ciutat, però també el que més pressió urbanística ha patit i pateix. Per tant, la instal·lació d’un equipament de tals dimensions perjudica greument la biodiversitat del seu entorn. Inclús el propi Ajuntament té informes que diuen coses similars.
De la mateixa forma que nosaltres no entenem com es va poder construir segons què als anys 60, els nostres fills o nets ens maleiran per haver permès construir a l’entorn de la riera en ple segle XXI. Tirar endavant aquest projecte és un error monumental. I ho és també perquè l’Ajuntament no ha fet cap avaluació tècnica al respecte. No hi ha cap document tècnic que valori l’impacte del projecte sobre el medi ambient ni el seu impacte sobre la mobilitat. Si s’hagués fet, l’Ajuntament no plantejaria unes pistes poliesportives per al jovent en un lloc on l’itinerari per accedir-hi des del centre i des de Les Torres és més que perillós. Imagineu-vos per un moment nens de 12 o 13 anys creuant la riera i la carretera per anar a jugar a futbol o bàsquet. Tothom sap que el creuament de la C-1413 és demencial, que les “voreres” del pont no compleixen els mínims d’accessibilitat i que no té ni tan sols enllumenat públic! Tornem a fer la casa per la teulada. Primer es fa l’equipament i després ja ens preocuparem de l’accés a aquest! Cap tècnic amb dos dits de front signaria aquesta planificació. Aquesta situació és possible només perquè es tracta d’una planificació política i no tècnica i, malauradament, el sistema ho permet. I també permet que si hi ha un incident per manca de seguretat o d’il·luminació, ningú en respongui. Després tots a lamentar-nos.
Tampoc és cert que no hi hagi altres espais disponibles a la ciutat on posar el nou poliesportiu. De possibles ubicacions, n’hi ha una pila i, a més, l’Ajuntament té moltíssimes eines per crear-ne de noves i dotar al GAER de l’espai que necessita. És veritat que el projecte constructiu ha estat avalat per la pràctica totalitat dels regidors municipals. Però també és cert que rectificar és de savis i que els mateixos regidors poden capgirar la situació i que el bé comú s’imposi. La ubicació que actualment planteja l’Ajuntament és pèssima en relació a multitud d’aspectes tècnics: la protecció de la riera i la seva biodiversitat, el lleure del veïnat, l’accessibilitat de persones (amb o sense mobilitat reduïda), pels criteris de gènere en urbanisme (per la manca de seguretat i enllumenat), la gestió de risc d’inundació, i per la manca de planificació territorial general (recordem que tenim un POUM pendent de redacció), etc.
Al meu parer, estem en una disputa social. Hem d’escollir entre les urgències polítiques o el rigor tècnic i la protecció del medi natural. Una disputa entre el què la ciutat necessita a 20 anys vista i el que alguns necessiten a 4 anys vista.
Fa 25 anys vaig tenir un professor d’Urbanisme que ens deia que per tirar endavant un projecte en un entorn urbà podies fer-ho amb algunes fissures en l’opinió pública però que per fer-ho en un entorn natural necessitaves un consens màxim. I posava com exemples la Costa Brava i, precisament, els entorns dels rius i rieres a la zona del Vallès. L’explicació era més que òbvia. Quan es construeix en un entorn natural aquest, senzillament, deixa de ser natural in eternum. Ningú ens tornarà ni la impressionant Costa Brava del segle XIX ni el fantàstic entorn de la Riera de Rubí i de la font del Bullidor. Encara estem a temps de mantenir el poc que ens van deixar. Si us plau.
Un grup de tècnics de la ciutat portem mesos estudiant i analitzant l’entorn de la riera i entenem que aquest projecte és just el contrari del què la ciutat necessita. El futur d’aquest espai hauria de ser recuperar-lo com espai protegit natural. Els avals d’aquest posicionament són múltiples: el recolzament de més de 30 tècnics i tècniques (arquitectes, geògrafs, biòlegs, enginyers, etc.) de la ciutat, l’èxit de les experiències de naturalització de gran part de les ciutats del nostre entorn (Granollers, Terrassa, Sabadell, les Franqueses, etc.), així com la pràctica totalitat de documentació tècnica publicada i les conferències realitzades per la Diputació de Barcelona, l’Estat o la Generalitat. De fet, el mateix Ministeri de Medi Ambient determina que, en allò referent a les inundacions i en allò referent a la conservació d’hàbitats d’espècies, la principal estratègia per a la gestió del risc d’inundació en el segle XXI és la recuperació, allà on sigui possible, d’espais en marges de rius, millorant l’estat ecològic i disminuint el risc d'inundació.
Quan des dels mitjans locals se li ha plantejat a l’equip de govern que si ha tingut en compte els nostres neguits i propostes, aquest ha justificat la ubicació de la nova instal·lació al·legant que és una bona ubicació per a un equipament esportiu. I prou. Des dels socis de govern han afegit que "és compatible tenir cura de l'entorn de la riera amb altres tipus d'equipaments que estan qualificats com a tal".
La trista realitat és que no hi ha cap document tècnic que conclogui que és una bona ubicació per a un equipament esportiu. O com a mínim cap document tècnic públic. Cap. I el que si està documentat àmpliament és que l’entorn de la riera és clarament l’espai natural més important de la nostra ciutat, però també el que més pressió urbanística ha patit i pateix. Per tant, la instal·lació d’un equipament de tals dimensions perjudica greument la biodiversitat del seu entorn. Inclús el propi Ajuntament té informes que diuen coses similars.
De la mateixa forma que nosaltres no entenem com es va poder construir segons què als anys 60, els nostres fills o nets ens maleiran per haver permès construir a l’entorn de la riera en ple segle XXI. Tirar endavant aquest projecte és un error monumental. I ho és també perquè l’Ajuntament no ha fet cap avaluació tècnica al respecte. No hi ha cap document tècnic que valori l’impacte del projecte sobre el medi ambient ni el seu impacte sobre la mobilitat. Si s’hagués fet, l’Ajuntament no plantejaria unes pistes poliesportives per al jovent en un lloc on l’itinerari per accedir-hi des del centre i des de Les Torres és més que perillós. Imagineu-vos per un moment nens de 12 o 13 anys creuant la riera i la carretera per anar a jugar a futbol o bàsquet. Tothom sap que el creuament de la C-1413 és demencial, que les “voreres” del pont no compleixen els mínims d’accessibilitat i que no té ni tan sols enllumenat públic! Tornem a fer la casa per la teulada. Primer es fa l’equipament i després ja ens preocuparem de l’accés a aquest! Cap tècnic amb dos dits de front signaria aquesta planificació. Aquesta situació és possible només perquè es tracta d’una planificació política i no tècnica i, malauradament, el sistema ho permet. I també permet que si hi ha un incident per manca de seguretat o d’il·luminació, ningú en respongui. Després tots a lamentar-nos.
Tampoc és cert que no hi hagi altres espais disponibles a la ciutat on posar el nou poliesportiu. De possibles ubicacions, n’hi ha una pila i, a més, l’Ajuntament té moltíssimes eines per crear-ne de noves i dotar al GAER de l’espai que necessita. És veritat que el projecte constructiu ha estat avalat per la pràctica totalitat dels regidors municipals. Però també és cert que rectificar és de savis i que els mateixos regidors poden capgirar la situació i que el bé comú s’imposi. La ubicació que actualment planteja l’Ajuntament és pèssima en relació a multitud d’aspectes tècnics: la protecció de la riera i la seva biodiversitat, el lleure del veïnat, l’accessibilitat de persones (amb o sense mobilitat reduïda), pels criteris de gènere en urbanisme (per la manca de seguretat i enllumenat), la gestió de risc d’inundació, i per la manca de planificació territorial general (recordem que tenim un POUM pendent de redacció), etc.
Al meu parer, estem en una disputa social. Hem d’escollir entre les urgències polítiques o el rigor tècnic i la protecció del medi natural. Una disputa entre el què la ciutat necessita a 20 anys vista i el que alguns necessiten a 4 anys vista.
Fa 25 anys vaig tenir un professor d’Urbanisme que ens deia que per tirar endavant un projecte en un entorn urbà podies fer-ho amb algunes fissures en l’opinió pública però que per fer-ho en un entorn natural necessitaves un consens màxim. I posava com exemples la Costa Brava i, precisament, els entorns dels rius i rieres a la zona del Vallès. L’explicació era més que òbvia. Quan es construeix en un entorn natural aquest, senzillament, deixa de ser natural in eternum. Ningú ens tornarà ni la impressionant Costa Brava del segle XIX ni el fantàstic entorn de la Riera de Rubí i de la font del Bullidor. Encara estem a temps de mantenir el poc que ens van deixar. Si us plau.