El passat divendres 11 vaig anar a la concentració convocada a nivell estatal de rebuig als últims successos arran de tot l’Estat espanyol sobre violència masclista: un home què ha matat i esquarterat a la seva xicota, un metge denunciat per abusos a les seves pacients, una mare condemnada per protegir a les seves filles i, sí, el cas de les anomenades “nenes de Tenerife”.

Al saber d’aquesta convocatòria espontània i replicada a tot arreu he pensat: de tot plegat, com a societat obtindrem cendres o brases?

Haurien de ser brases que cremaran tant que ens fessin dir PROU! I dir les coses pel seu nom: no són morts aïllades, és un problema estructural. Fins quan es parlarà d’assassinat i no de feminicidi?

De no quedar-nos amb el discurs “Tomás Gimeno era un monstre”, no. No es pot “emmascarar”  més la violència masclista, s’ha d’entendre com un mal endèmic de la nostra societat i que el primer pas ha de ser assumir-ho per tal de lluitar per erradicar a aquesta XACRA.

No, Tomás Gimeno no patia cap trastorn mental, no estava sota l’efecte de cap estupefaent, pertanyia a una família benestant i era nascut a l’estat espanyol. Cal alguna altra excusa per dir que va exercir violència vicària com un tipus de violència masclista? Assumim que es va a convertir en un assassí producte del patriarcat?

D’aquestes brases han de sorgir espurnes que promoguin un canvi estructural, un canvi que arribarà tard pels 38 feminicidis del 2021, però que  podria evitar que la xifra sigui major.

Llavors, quan arribo al punt de trobada de la concentració -desprès d’haver vist terrasses de bars plenes de gom a gom- i veure què érem tan sols un grapat de persones... en penso que pot ser  de tot això tan sols quedin cendres... en titulars que s’obliden per altres titulars. Simple entreteniment.

Tant de bo m’equivoqui, i, com diu l’etiqueta –o HT- si no torno #cremar-ho tot!