16
de juny
de
2023, 10:21
Actualitzat:
19
de juny,
11:03h
En contra del que molts creiem, les façanes exteriors de les esglésies romàniques estaven arrebossades i pintades. L’acabat de fora d’aquests edificis religiosos del nostre país és una de les qüestions menys estudiada pels nostres historiadors. Tampoc és la meva pretensió endinsar-me en un terreny que admiro, però del que tinc tants coneixements com els nens en les beceroles. Però, tanmateix, m’atreveixo a fer l’afirmació que les esglésies romàniques, en el seu origen, no tenien les pedres vistes en acabat d’haver consultat a una de les persones que a Catalunya hi ha investigat, en Marc Sureda. És doctor en arqueologia i conservador del museu episcopal de Vic. La seva autoritat en la matèria és indiscutible. Això em salva del fet que se m’acusi de dir bestieses. També m’ha advertit que s’ha de ser obert de mires i no fer-ne un axioma dogmàtic.
Per què estem acostumats a veure les 1900 esglésies romàniques de Catalunya, amb les pedres pelades?
A finals del segle XIX i principis del XX, es va posar de moda restaurar a tort i a dret tot el que tenia a veure amb la nostra història medieval, Puig i Cadafalch en va ser un dels precursors. Com a estudiós de l’art va iniciar els treballs per restaurar les esglésies de la vall de Boí, la zona més emblemàtica de l’art romànic del nostre país. Tot i que ell admetia que podien estar arrebossades per fora, ho atribuïa a accions posteriors al moment de la seva construcció original. Es va optar per repicar qualsevol vestigi d’enlluït. Aquesta tècnica, més endavant, es va utilitzar per arrencar molts enguixats interiors d’altres esglésies i ermites. La pedra vista, segons els restauradors, era molt maca, s’havia d’ensenyar. Podeu imaginar com aquella dèria va fer que es perdessin prou elements que avui serien dignes de preservar.
Que els arrebossats i enlluïts pintats a la part exterior existien i formaven part de l’obra quan es va construir, cada cop és més evident. Segons Sureda, un primer motiu que ho delata, n’era la tècnica constructiva. Els carreus (pedres de les façanes), sovint irregulars menys a les cantonades, presenten unes juntes massa obertes. Segur que es produiria un desgast amb les inclemències dels temps (aigua i gelades) que provocaria una deterioració molt ràpida dels paraments, calia protegir-los. Per altra banda, estem parlant d’uns edificis de vocació religiosa, on els fidels s’anaven a trobar amb Déu. Cal que aquests tinguessin una presència important, d’aquí que el color exterior que dominaria seria el blanc. El color que representa la llum.
En el pensament de l’edat mitjana, on la religió marcava bona part de poder sobre el poble, aquesta havia de tenir els seus habitacles en llocs de prestigi constructiu, tant si eren de dimensió (catedrals) com si no (ermites). Els carreus terrosos i desiguals donaven un aspecte gris i pobre a l’edifici, calia dissimular-los, enaltir-los, per això els arrebossaven, els emblanquinaven i els decoraven amb línies fosques o vermelles imitant unes juntes que donessin aspecte de qualitat.
Avui quan veig una església romànica i, en extensió, molts edificis de l’època no religiosos, em porta a pensar que moltes representacions que en fem, els hi hem de treure el color gris, emblanquinar-los i pintar-hi línies (o no) imitant carreus regulars. I potser a molts no els agradi.
Per què estem acostumats a veure les 1900 esglésies romàniques de Catalunya, amb les pedres pelades?
A finals del segle XIX i principis del XX, es va posar de moda restaurar a tort i a dret tot el que tenia a veure amb la nostra història medieval, Puig i Cadafalch en va ser un dels precursors. Com a estudiós de l’art va iniciar els treballs per restaurar les esglésies de la vall de Boí, la zona més emblemàtica de l’art romànic del nostre país. Tot i que ell admetia que podien estar arrebossades per fora, ho atribuïa a accions posteriors al moment de la seva construcció original. Es va optar per repicar qualsevol vestigi d’enlluït. Aquesta tècnica, més endavant, es va utilitzar per arrencar molts enguixats interiors d’altres esglésies i ermites. La pedra vista, segons els restauradors, era molt maca, s’havia d’ensenyar. Podeu imaginar com aquella dèria va fer que es perdessin prou elements que avui serien dignes de preservar.
Que els arrebossats i enlluïts pintats a la part exterior existien i formaven part de l’obra quan es va construir, cada cop és més evident. Segons Sureda, un primer motiu que ho delata, n’era la tècnica constructiva. Els carreus (pedres de les façanes), sovint irregulars menys a les cantonades, presenten unes juntes massa obertes. Segur que es produiria un desgast amb les inclemències dels temps (aigua i gelades) que provocaria una deterioració molt ràpida dels paraments, calia protegir-los. Per altra banda, estem parlant d’uns edificis de vocació religiosa, on els fidels s’anaven a trobar amb Déu. Cal que aquests tinguessin una presència important, d’aquí que el color exterior que dominaria seria el blanc. El color que representa la llum.
En el pensament de l’edat mitjana, on la religió marcava bona part de poder sobre el poble, aquesta havia de tenir els seus habitacles en llocs de prestigi constructiu, tant si eren de dimensió (catedrals) com si no (ermites). Els carreus terrosos i desiguals donaven un aspecte gris i pobre a l’edifici, calia dissimular-los, enaltir-los, per això els arrebossaven, els emblanquinaven i els decoraven amb línies fosques o vermelles imitant unes juntes que donessin aspecte de qualitat.
Avui quan veig una església romànica i, en extensió, molts edificis de l’època no religiosos, em porta a pensar que moltes representacions que en fem, els hi hem de treure el color gris, emblanquinar-los i pintar-hi línies (o no) imitant carreus regulars. I potser a molts no els agradi.